PARLA CATALÀ



El catalán es la lengua propia de Cataluña. En este territorio tiene el rango de lengua oficial junto con el castellano, oficial en todo el Estado español. El catalán también es la lengua de una extensa área del este del Estado español (las Islas Baleares, el País Valenciano y una parte de Aragón -la Franja de Poniente-), de Andorra (donde es la única lengua oficial), del sur de Francia (la llamada "Catalunya Nord") y de la ciudad italiana de L'Alguer. En conjunto, la lengua catalana se habla en un territorio de 68.000 km² donde viven casi 13,5 millones de personas. De éstas, se estima que más de 9 millones son capaces de hablarla, mientras que la pueden entender 11 millones.

Es una de las lenguas románicas o neolatinas formadas a raíz de la disolución del latín, entre los siglos VIII y X, en los territorios del Imperio Carolingio que formaban los condados de la Marca Hispánica. Como en la mayoría de lenguas, se pueden distinguir distintas variedades geográficas: noroccidental, central, septentrional o rosellonés, valenciano y balear. En el valle de Arán se habla el aranès, una variante del occitano.

Los primeros textos escritos en catalán que se conocen son fragmentos de la versión catalana del "Forum Iudicum" y el sermonario "Les Homilies d'Organyà", los dos del siglo XII. En los siglos del Renacimiento y el Barroco vivió una etapa de decadencia en cuanto a la literatura culta, pero se mantuvo en la legislación y la Administración y como lengua popular, hasta la Renaixença (segunda mitad del S. XIX), movimiento que devuelve el catalán a la categoría literaria. A comienzos del S. XX, el catalanismo político reivindica la enseñanza del catalán y el uso de la lengua en la Administración, lo cual posibilita la creación de la normativa moderna gracias, sobre todo, a la tarea del filólogo Pompeu Fabra. Durante la dictadura franquista (1939-1975), fue objeto de persecución sistemática, pero perduró como lengua de transmisión familiar hasta que, con la recuperación de las libertades democráticas, se devuelve la dignidad al catalán y se normaliza su uso en escuelas, medios de comunicación, mundo económico e industrias culturales.


Marco legal sobre la lengua catalana. 


El marco legal relativo al ámbito lingüístico figura, por lo que respecta al estado español, en la Constitución de 1978 (básicamente en el artículo 3), en los estatutos de autonomia de Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears y Aragón, y se desarrolla en las leyes de normalización lingüística de Catalunya (1983) y las Illes Balears (1986), y en la de uso de enseñanza del valenciano (1983). De acuerdo con esta legislación el catalán es la lengua propia de Catalunya, Illes Balears y Comunitat Valenciana, a parte de ser lengua oficial como también lo es el castellano. En Andorra, el catalán es la única lengua oficial según el artículo 2 de la Constitución del Principado de Andorra de 1993. Ni Catalunya Nord ni el Alguer disponen de legislación propia por lo que respecta a la lengua.

En otro orden de cosas, el 11 de diciembre de 1990 el Parlamento Europeo aprueba la "Resolución sobre la situación de las lenguas en la comunidad y sobre la de la lengua catalana". Esta resolución reconoce la identidad y la vigencia actual y el uso de la lengua catalana en el contexto de la Unión Europea y propone su incorporación en determinadas actuaciones de las instituciones europeas.


Historia de la lengua catalana.


Entre los siglos X y XI la lengua catalana estaba ya formada y se distinguia claramente del latín de donde provenia.
La lengua catalana aparece por primera vez en la documentación escrita en la segunda mitad del siglo XII. Se conservan textos catalanes jurídicos, económicos, religiosos y históricos del siglo XII, científico-filosóficos y literarios de los soberanos catalanes, de los tribunales, de los documentos jurídicos y de la comunicación administrativa. El primer texto conocido escrito integramente en catalán es la traducción de un pequeño fragmento del Liber iudiciorum , código de leyes visigótico, de la segunda mitad del siglo XII.

El primer texto conservado escrito originalmente en catalán lo encontramos en la literatura religiosa: las Homilies d'Organyà, a finales del siglo XII-principios del siglo XIII.

Desde el siglo XIII el catalán cuenta con su primer gran talento literario universal: Ramon Llull. Es el primer escritor que utiliza el catalán en la prosa literaria como instrumento normal de comunicación y también como herramienta util en la expresión cultural. En este sentido, Ramon Llull superó la situación lingüística de la época, que era favorable al uso del latín y del provenzal en textos filosóficos o literarios.

El gran periodo de la lengua catalana se extiende a lo largo de casi un siglo entre el 1274, año en que aparece el Llibre dels Feyts (o Crónica de Jaume I) y la Crònica de Pere el Cerimoniòs (1386), y que se completa con las Cròniques de Bernat Desclot y Ramon Muntaner (1265-1336). Durante los siglos XIII y XIV la lengua catalana alcanza su más grande expansión política y geográfica peninsular (se conquistan los reinos de Valencia y Murcia) y mediterranea (se conquista el reino de Mallorca, Sicilia, Cerdeña, Nápoles, Atenes y Neopatria). El catalán se llegó a hablar, aunque de forma desigual, en cinco estados del Mediterraneo donde gobernaban dinastias catalanas. El catalán llegó a ser, durante el siglo XIV, una de las lenguas más extendidas y difundidas. La prosa catalana de estos siglos (XIV y XV) tiene una característica remarcable: su alto grado de uniformidad. Eso fue debido a un factor unificador que influyó poderosamente sobre toda la producción escrita en catalán durante estos siglos: la existencia de la Cancelleria Real.

El siglo XV ha estado calificado de "siglo de oro" de la literatura catalana, aunque esta etapa dorada se inició ya en el siglo XIV con Bernat Metge. Desde el punto de vista literario, la lengua catalana alcanza momentos de esplendor, con las obras de los escritores Roís de Corella, Jaume Roig, Ausiàs March, poeta valenciano, auténtico forjador de la poesia catalana, y Joanot Martorell del cual hemos de destacar la novela Tirant lo Blanc, primera novela moderna de la literatura europea.
A raiz de la Guerra de Sucesión (1705-1715), Felipe V disuelve todas las instituciones de gobierno que aún existian en Cataluña y hace aplicar las leyes castellanas. El catalán padece diversas etapas de prohibición y también de represión, de manera que la mayor o menor implantación y el uso de la lengua en su propio territorio desde el siglo XVIII ha dependido más de causas políticas que no de razones estrictamente socioculturales.

Con todo, poco después (siglo XIX) comienza una etapa de recuperación económica, cultural y nacional conocida con el nombre de Renaixença. La lengua catalana vuelve a revivir como vehículo de cultura literaria gracias a los Juegos Florales y a figuras importantes como Jacint Verdaguer, Narcís Oller y Àngel Guimerà.

La Renaixença sirvio para tomar conciencia de la falta de unidad en el uso de la lengua (no existia un modelo de lengua comun escrita) y de la necesidad de proceder a la elaboración de unas normas ortográficas. La creación del Institut d'Estudis Catalans (1907) permitió la codificación mediante la publicación de las Normes ortogràfiques (1913), del Diccionari ortogràfic (1917) y de la Gramàtica catalana de Fabra (1918).

Durante el primer tercio del siglo XX Cataluña vive una gran efervescencia política que culmina con la recuperación de un cierto poder político (la Generalitat) durante la década de los años treinta. El catalán recupera el estatus de lengua oficial durante la Segunda República (1931-1939), del cual habia estado desposeido desde el siglo XVIII.

Pero todo aquel futuro prometedor se rompe a causa de la guerra civil y sus consecuencias. El uso público del catalán fué prohibido, y su uso se limitó al ámbito doméstico y familiar.

Desde la recuperación de las instituciones democráticas se promueve un proceso de recuperación del uso del catalán.



SITUACIÓN SOCIOLINGÜÍSTICA

Ver este interesante articulo sobre el futuro del catalán

En Catalunya

Población: 6.059.494 habitantes
Los datos del censo de 1991 indican que 5.577.855 personas de más de 2 años entienden el catalán (93,8%); 4.065.841 saben hablarlo (68,3%); 4.019.276 saben leerlo (67,6%), y 2.376.201 saben escribirlo (39,9%).

Evolución del conocimiento del catalán en Catalunya (1986-1991). Población de más de dos años


Conocimiento1986,00Porcentaje1991,00Porcentaje
Entenderlo5.305.75490,605.577.85593,80
Hablarlo3.760.96664,204.065.84168,30
Leerlo3.554.44260,704.019.27667,60
Escribirlo1.850.96731,602.376.20139,90
Población total5.856.433-5.949.177-


Illes Balears

Población: 739.506 habitantes
Los datos del último censo indican que sobre un total de 739.506 habitantes,
entienden el catalán el 88,6%; saben hablarlo el 66,7%; saben leerlo el 55% y saben escribirlo el 25,9%.


País Valencià

Población: 3.857.234 habitantes
Según el censo de 1991, 1.909.000 personas saben hablar catalán (51% de la población), y 502.000 personas (15%) saben escribirlo, sobre todo, las más jóvenes.


Catalunya Nord
Población: 363.793 habitantes en 1990.
Los datos de una reciente encuesta indican que aproximadamente unas 140.000 personas (40%) saben hablar catalán, a pesar de que un 16% reconoce tener ciertos problemas de expresión motivados por un insuficiente conocimiento de la lengua.


Franja d'Aragó
A pesar de que no existen datos oficiales sobre el conocimiento y uso del catalán en la Franja, recientes estimaciones indican que aproximadamente el 90% de la población, unas 45.000 personas, tienen el catalán como idioma habitual.


L'Alguer i Andorra

Respecto a El Alguer y Andorra, la inexisténcia de censos lingüísticos nos obliga a facilitar datos aproximados correspondientes a estimaciones realizadas a partir de estudios parciales. Así, se cifra en unos 18.000 el número de catalanoparlantes en Alguer y de unos 22.000 en Andorra.



LOS MEDIOS DE COMUNICACIÓN Y LAS INDUSTRIAS CULTURALES


Prensa diaria

En 1976, el avance hacia la democracia se ve apuntalado por la aparición del primer periódico en catalán después de casi 40 años de prohibición: el periódico Avui. Más tarde se incrementa la oferta de prensa en catalán: Regió 7 (1978); el Punt Diari (1979, actualmente El Punt); en 1986 volvia a aparecer el Diari de Barcelona (ahora desaparecido); y en 1989 y 1990 se empiezan a publicar en catalán el Diari de Lleida y el Diari de Girona, respectivamente. A pesar de este notable incremento de la oferta de la prensa diaria en lengua propia, se ha de considerar que su tirada solo significa un 14% del total de la prensa del Principado

Principales publicaciones periódicas en catalán.

PublicaciónTemáticaPeriodicidadTirada
El Tempsinformación generalsemanario30.000
Presènciasuplemento dominicalsemanario55.000
Serra d'Orculturalmensual8.000
Cavall Fortinfantil/juvenilquincenal25.000


Cabe citar otras publicaciones periódicas de interés, por ejemplo El 9 NouDiari de Vilanova i El 3 de vuit.



Radio

Las emisoras gestionadas directamente por la Generalitat emiten integramente en catalán: Catalunya Ràdio (creada en 1983), RAC-105 (1984), Catalunya Música (1987), y Catalunya Informació (1992). Hay que añadir a otras emisoras de gestión pública, como por ejemplo COM Ràdio y Ràdio 4 (esta dentro del conjunto de RNE), pionera de las emisiones de radio en catalán después del franquismo. Actualmente existen 192 emisoras de radio municipales en el Principado; globalmente, el 80% de su programación en catalán.


Televisión

El uso del catalán en las cadenas de televisión presentes en Catalunya por via terrestre es el siguiente:
a) Televisión Española: las dos cadenas emiten principalmente en español, aunque TV2 utiliza el catalán en algunos programas.
b) Corporació Catalana de Radiotelevisió: las dos cadenas (TV3 i Canal 33) emiten exclusivamente en catalán. Aproximadamente el 85% de la publicidad lo utiliza (tanto en la expresión oral como en la escrita).
c) Antena 3 Televisión: la presencia del catalán se reduce a las transmisiones de futbol y a algunos programas especificamente distribuidos para Catalunya los sabados por la mañana.
d) Tele 5: la situación del catalán es practicamente idéntica a la de Antena 3. Se han hecho pruebas a partir de 1994 para introducir emisiones en sistema dual en algunos capítulos de series como Melrose Place y Beverly Hills 90210.
e) Canal Plus: no hay presencia del catalan, a excepción de alguna proyección de películas en catalán.
Con respecto a las audiencias, la tabla siguiente muestra cual es la situación de las diferentes televisiones:
Cuotas de pantalla de las televisiones

Media1996Junio 1997
Antena 322,6020,30
TVE 121,0018,10
Tele 520,2022,30
TV319,1021,50
TVE 27,106,90
Canal 336,907,50


Preferéncias de los canales de televisión (1991-1996)

Canal1996 (%)1991 (%)
TV352,4050,10
Antena 322,707,00
Todos por igual21,30--
TVE116,1037,40
Tele 515,3032,20
Canal 3314,809,20
TVE29,0012,00
Canal +5,001,10


Aspectos fonéticos y ortográficos del catalán
Fonemas
Grafemas ordinarios
Ejemplos
Sonidos equivalentes en otras lenguas
a
æ (vocal neutra)
e (abierta)
e (cerrada)
i
o (abierta)
o (cerrada)
u
a, à
a, e
e, è
e, é
i, í, ï
o, ò
o, ó
u, ú, ü, o
cant, fàcil
porta, home
peu, època
neu, piqué
fill, gessamí, heroïna
cosa, però
gota, aprovació
just, túnica, diürn, govern
italiano canto
inglés cellar
francés après
fr. bonté
castellano hijo
fr. effort
fr. mot
cast. justo
b
p
m
v
f
d
t
z
s
n
l
r
rr
j
x
ñ
ll
g
k
b
p
m
v
f
d
t
z, s
s, ss, c, ç
n
l
r
rr, r
j, g
x, ix
ny
ll
g, gu
c, qu
boca
pare
mare
cavall
farina
dol
terra
donzella, cosa
savi, passar, cel, braç
dona
tela
pera
terra, rosa
majestat, gel
xaloc, caixa
Catalunya
llet
gat, guiar
car, quilo
cast. boca
cast. padre
cast. madre
fr. cheval
cast. fácil
cast. dos
cast. tema
fr. chose, inglés easy
cast. sabiocosa
cast. corona
ing. laughwhole
cast. pera
cast. tierra
fr. jaune, ing. John
fr. chat
cast. Cataluña
cast. llave
cast. gato
cast. caro
Notas:
Los ejemplos se ajustan a la pronunciación del catalán central.
El alfabeto catalán se compone de 26 letras (todas simples). La K y la W solo se utilizan en palabras de origen extranjero. La Y solo se utiliza en el dígrafo NY (Ñ) o palabras de origen extranjero.


Uso de algunos dígrafos:
Dígrafo
Posición
Ejemplos
rr
ss
ll
ny
qu
gu
ix
intervocálica
"
cualquiera
"
delante de e, i
delante de e, i
después de a, e, o u
terra, carro
passar, passeig
llet, collita, cavall
nyap, Catalunya, company
paquet, quitrà
guerra, àguila
caixa, peix, coix, fluix


Otras caracteríscas del catalán:

La ela geminada l·l con un sonido muy palatal, como si fuera una ele doble.
La ce trencada ç. Suena como una ese castellana.
La terminación ig (puig, mig) suena como la ch castellana.
Tx, en cualquier posición, suena como la ch castellana. Suena más fuerte que el dígrafo ix. El dígrafo ix a principio de sílaba y después de consonante, se escribe: x, xauxa, xop.
Se debe tener en cuenta que los dígrafos ll y ny (ñ) en posición final tiene una pronunciación peculiar en catalán.
En catalán la h, en general, es muda. En formas ortográficas antiguas se puede topar con la terminación ch, po ejemplo: Llach, Vich, Balasch... Ahí la h es muda, por lo que se debe de pronunciar. Llak, Vik (población), Balask.
La r final en catalán central, en general, es muda, por ejemplo en: Sabater, Gener, Mariner (apellidos) y que se pronuncian: Sabaté, Gené, Mariné. En cambio no es muda en Mir, mar, Bar...
En algunas zonas del dominio catalán se distingue la pronunciación de la B y la V.


El català: una llengua en perill d'extinció?M. Carme Junyent 
(Article publicat a la Revista d'Igualada, Número 1 - Abril de 1999) 

Efectivament, el procés d'extinció del català pot quedar sentenciat d'aquí a uns cinquanta anys, quan l'última generació que haurà tingut el català com a llengua materna, clarament minoritària al conjunt del país, l'abandoni per adreçar-se als seus fills.
A. Rafanell i A. Rossich (1990)

Si haig de respondre la pregunta, diré que sí -sense embuts-: el català és una llengua, no tan sols en perill d'extinció, sinó que ja és una llengua en procés d'extinció. Això no vol dir que sigui una llengua sentenciada, ni que el procés hagi entrat en fase terminal o irreversible; només vol dir que, si no en trobem el desllorigador, ben aviat el procés s'acabarà tal com està previst en aquest fragment. Ara, si et plau, amic lector, no em condemnis lliurant-me al racó dels apocalíptics. El debat entre optimistes i pessimistes va ser prou estèril com per incapacitar-nos per preveure el futur més immediat, i això no ens ha deixat veure que segurament tenim les eines necessàries per capgirar el destí aparentment inevitable. El que et demano és que eixamplis l'horitzó i provem de cercar nous camins perquè, apocalíptica o no, sí que crec que anant per on anem, no anem enlloc.

Què és una llengua morta?

La mort o extinció d'una llengua vol dir que aquells parlants que la feien viure l'han substituïda per una altra, parlen una altra llengua, i aquella que han abandonat s'ha perdut per sempre. Naturalment, aquest no és un fet que es doni d'un dia per l'altre; es tracta, efectivament, d'un procés gradual que en casos molt greus es pot consumar en tres generacions. Si ara tornem al fragment amb què he encapçalat aquest article i intentem de llegir què hi diuen els autors, constatem que, efectivament, estan parlant d'un procés que pot quedar sentenciat, és a dir, entrar en fase irreversible, quan l'última generació de catalanoparlants l'abandoni per adreçar-se als seus fills. Per tant, allà on es va voler llegir que el català "es morirà d'aquí a cinquanta anys" de fet se'ns estava dient que el procés d'extinció ja està en marxa i quin n'és el final previsible, al capdavall una descripció impecable del que és la mort d'una llengua.

Atès que els autors són gent assenyada, em sembla que podem descartar un desig d'épater, o una mera provocació. Pel que fa a mi, diré que no és precisament la mort del català el que més em preocupa, sinó el procés d'homogeneïtzació lingüística mundial. Un procés que, cada vegada més, sembla incontrolat i les conseqüències del qual són gravíssimes. Com que el que ara em pertoca és respondre a una pregunta ben explícita, no faré res més que explicar els motius que em fan afirmar que el català és una llengua en procés d'extinció.

Com es moren les llengües

Estem parlant de la mort d'una llengua com d'un procés. I val la pena insistir-hi perquè, en el cas del text esmentat al començament, es va passar per alt el fet que aquesta paraula fos subratllada. En el transcurs d'aquest procés es donen uns sèrie de fets que poden ser interpretats com a símptomes. Malauradament, aquesta interpretació s'acostuma a fer quan el procés ja ha entrat en fase irreversible i, de fet, un tret comú a tots els pobles la llengua dels quals s'ha extingit és que no n'han estat conscients fins que ja no hi havia res a fer. Un altre tret que cal destacar és que el procés d'extinció d'una llengua és el resultat de la combinació de fenòmens de tipus diferents -historicosocials, de comportament i lingüístics- que interactuen i que, finalment, acceleren el procés. Abans d'entrar en detalls, podem dir que -pel que fa al català- ens trobem en la fase primària del procés, que "els famosos cinquanta anys" corresponen a l'inici de la decadència, i que aquesta duu ràpidament a la mort de la llengua.

a) La fase primària

Allò que tenen en comú totes les llengües extingides o en procés d'extinció és que, en algun moment de la seva història, s'ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució, i han passat a ser llengües subordinades. Dit en altres paraules, s'inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució.
Si aquest punt crucial de la primera fase no es capgira -i no hi ha casos coneguts en què hagi estat així; potser el basc en serà un, però no és prou clar-, es desenvolupen actituds negatives cap a la llengua recessiva i és el moment en què es decideix abandonar-la. A partir d'aquí s'entra en la fase de decadència.

b) La decadència

La fase de decadència és el període que va des de la interrupció de la transmissió intergeneracional fins que es deixa d'emprar la llengua recessiva en la comunicació habitual. Aquest període és tan curt que es pot arribar a consumar en una generació. Un cas especialment esfereïdor de què pot representar això és el del iukaghir.

El iukaghir és una llengua de Sibèria que ja no té més de 100 parlants. Aquesta comunitat ha patit tota mena de conflictes i persecucions que es palesen clarament en la seva composició sociolingüística. Els membres que parlen encara el iukaghir són els més grans i tenen com a segona llengua l'even, la qual comparteixen amb les generacions adultes que tenen com a segona llengua el iakut. El iakut va ser finalment desplaçat pel rus, que és la llengua dels més joves i la segona, tercera o quarta llengua dels iukaghirs.

La història de la mort de les llengües és especialment sinistra i el cas del iukaghir n'és un entre milers. Vull dir que, tot i estar tota ella farcida d'històries esgarrifoses, la fase de decadència té tots els números per ser la més dura perquè, al trencament entre generacions, s'afegeix el trencament de la comunitat i l'absorció per part de la comunitat dominant, absorció que generalment es resol amb la marginació dins del grup suposadament escollit.

c) La mort 

Passada la fase de decadència, quan el procés ja és del tot irrecuperable, només cal esperar la mort dels darrers parlants per fer oficial la mort de la llengua, tot i que, quan mor l'últim parlant, la llengua ja fa temps que és morta. Actualment, hi ha alguns centenars de llengües amb pocs parlants -només a Austràlia, unes 40 llengües tenen un únic parlant-, que es troben, doncs, en aquesta fase terminal.

En fi, crec que ja em pertoca de respondre la pregunta, i l'única manera de fer-ho és mostrar quins són les fets, les dades, etc. que poden ser interpretats com a símptomes que el català és una llengua en procés d'extinció.
Els símptomes

Entenc per símptoma qualsevol fet -historicosocial, de comportament o lingüístic- que pugui ser interpretat com un indici que una llengua està en procés d'extinció. Tot i que el debat entre optimistes i pessimistes va reduir les proves a actes de fe, jo em remeto al que ha passat en altres casos i infereixo que un fet X pot ser interpretat com a símptoma que una llengua és en procés d'extinció si això ha estat així en altres casos. Naturalment, això implica la suposició que els catalans tenim un comportament semblant al de la majoria dels humans i que, en qualsevol cas, no som un poble escollit ni especial. No analitzaré els símptomes estrictament lingüístics -que hi són i més aviat fan pensar que el català pot desaparèixer absorbit per l'espanyol sense que els parlants tinguin consciència que estan canviant de llengua-, perquè els canvis en la llengua que porten a la seva desaparició són conseqüència de fets extralingüístics i, per la mateixa raó, es poden modificar si canvien aquests fets: la recuperació de molt del lèxic català en els primers anys de la transició n'és un exemple. Em remeto, doncs, a fets extralingüístics, especialment, la reducció de la base territorial, el comportament lingüístic i el prestigi.

a) Reducció de la base territorial
Atès que el territori és un dels components imprescindibles, en la mesura en què és l'espai de trobada dels parlants, qualsevol alteració de la base territorial té un efecte en la vida de la llengua. Així, la reducció de la base territorial d'una llengua pot ser interpretada com a símptoma que la llengua en qüestió està en procés d'extinció. En el cas del català, és suficient pensar en les fronteres lingüístiques de fa dos segles i les actuals per adonar-se que l'afebliment és considerable -n'hi ha prou a pensar en la Catalunya Nord i Alacant-. A aquesta reducció progressiva de les fronteres hem d'afegir, especialment en els darrers cinquanta anys, la funció dels grans centres urbans com a difusors de la llengua dominant.

b) El comportament lingüístic

La reducció, manteniment o ampliació de la base territorial va lligada inevitablement al comportament lingüístic dels seus habitants, en la mesura en què la modificació de les fronteres lingüístiques depèn de l'ús que facin de les llengües en què tenen competència. Cal tenir present que el comportament és diferent de la competència i també de les actituds, i que, en molts casos, poden ser contradictoris. De fet, les diferències en les previsions/prediccions pel que fa al futur del català resideixen en la interpretació que es fa d'aquestes variables, però també en les dificultats d'estudi i anàlisi de cadascuna d'elles.

Vivim convençuts que el català és essencial per trobar feina, quan, de fet, ni el català és realment necessari a moltes feines, ni el seu desconeixement ha impedit arribar ben amunt a moltes persones. Però, algú recorda alguna campanya adreçada a conèixer el català per, senzillament, conviure? És tan difícil mostrar els valors socialitzadors i solidaris, des del respecte fins al veïnatge, des de l'intercanvi fins a la col·laboració, que ofereix el coneixement d'una llengua?
Si ens fixem en les cultures que han sobreviscut amb molt pocs parlants i sense aïllar-se, ens adonem que gairebé totes tenen un tret en comú: el multilingüisme no jerarquitzat dels seus membres. És a dir, tothom parla les llengües del veïns i no pas perquè això els permeti trobar feina -que no els ho permet-, sinó senzillament per conviure i per fer possible la reciprocitat. Val a dir que per proposar aquest model m'han dit tercermundista, però pretendre que el català ha de ser una llengua amb tots els ets i uts de les llengües dominants és una manera més que eficaç de portar-nos a la mort del català. Això, però, ja pertany a un altre àmbit de la discussió: la qüestió del prestigi.

c) El prestigi
Atès que el prestigi és un tret adquirit i no pas implícit o innat, sembla evident que, en el cas de les llengües, no estem tractant amb una qüestió fonamental, sinó més aviat superficial. Si ens atenim a les qüestions exclusivament lingüístiques, no hi ha res en una llengua que la faci més apta per a ser prestigiada que una altra; per tant, suposar que hi ha alguna cosa en la llengua que la faci més apta per a la supervivència no té cap mena de sentit. Ara bé, hi ha una cosa que cal fer ben explícita: el fet que una llengua tingui prestigi no garanteix en cap cas la seva supervivència, i viceversa, la manca de prestigi no és un símptoma que la llengua estigui en procés d'extinció.

En el cas del català, sembla evident que és una llengua prestigiada en la mesura que se'n fa ús en els àmbits anomenats "alts" de la comunicació: l'ensenyament, l'administració, els mitjans de comunicació, etc., tot i les mancances més que òbvies. Tot i això, no sembla pas que aquest prestigi hagi servit de gaire a l'hora d'augmentar-ne l'ús. Ben al contrari, sembla que el català es vagi arraconant en aquests àmbits prestigiats, mentre que en la comunicació quotidiana es va substituint per l'espanyol. Dues anècdotes, em sembla que no gens "anecdòtiques", poden il·lustrar aquesta qüestió.
Cloenda

Crec que cal fer explícit que és la primera vegada que escric un article sobre "el futur del català", i val a dir que només n'he parlat en quatre conferències -a Girona, Manlleu, la Garriga i els Hostalets de Pierola- perquè m'ho van demanar expressament. Que ara m'hagi avingut a respondre una pregunta tan directa com la que m'han fet, té molt a veure amb l'amistat amb el grup fundador de la Revista d'Igualada i amb la il·lusió que em feia col·laborar en el seu primer número i en el projecte en general. El que no sé és fins a quin punt hauré de purgar la meva gosadia, no tan sols perquè no sóc especialista en sociolingüística catalana, sinó per una qüestió que em neguiteja molt més.

Potser el fet de dedicar-me a les llengües africanes em va portar inexorablement a l'estudi dels processos de substitució lingüística. Del fet d'haver constatat que la mort de les llengües es dóna arreu del món i de manera aparentment imparable, he arribat a la conclusió que la mort de la llengua no és un procés que es pugui analitzar aïlladament, sinó en aquest context d'homogeneïtzació lingüística generalitzat, i per això no puc veure el procés d'extinció del català com un fenomen únic, sinó com una manifestació més d'aquesta deriva incontrolada que és la mort de les llengües. Curiosament, parlar del fenomen general no sembla que provoqui gaire passions, però, ai, quan he gosat dir que el català forma part d'aquest 90% del patrimoni lingüístic mundial que desapareixerà durant el segle XXI... I aquí resideix la causa del meu neguit.
Una de les reaccions típiques a la predicció de la mort del català és l'acusació que això desmobilitza, desmotiva i desanima. És a dir, si el català s'ha de morir, no cal que ens hi atabalem o, parafrasejant Gabriel Ferrater, deixem-lo morir en pau. Jo més aviat diria que, si s'ha de morir, almenys no el deixem morir abandonat, sense fer tot el possible, però no és aquesta la qüestió. Tot i això, aquesta reacció no deixava de preocupar-me i per això he rastrejat els casos més diversos de mort de les llengües buscant-ne algun en què la predicció de la mort hagi implicat aquest abandonament causat per la in-evitabilitat del procés, i no n'he trobat cap. Del que sí que puc donar testimoni és de molts casos en què la predicció ha arribat quan ja no hi havia res a fer. Joves que han intentat recuperar la llengua dels seus avis que no els havia estat transmesa, darrers parlants que van a escoles a ensenyar la llengua que els seus fills i néts han deixat de parlar, i tanta, tanta frustració quan era evident que ja no hi havia res a fer. I de la frustració al ressentiment contra aquells que havien deixat perdre el vincle més real i tangible amb els que ens han precedit.

També és cert que ens costa associar els catalans amb els indis de les reserves, o els aborígens d'Austràlia, o els iukaghir de Sibèria, però tots ells han seguit el mateix procés que els dàlmates, els còrnics o els catalanòfons d'Alacant. I és que els processos de substitució lingüística tenen tants trets en comú que és inevitable pensar que, de la mateixa manera que anem plegats cap a l'extinció, hem de capgirar el nostre destí conjuntament... amb la col·laboració imprescindible dels parlants de llengües majoritàries que hi tenen a perdre tant com nosaltres i als quals, com a nosaltres, se'ls està negant un coneixement i una informació imprescindibles per poder assumir un paper responsable en la preservació de la diversitat lingüística. I quina llàstima que els catalans que, al capdavall, sabem el pa que s'hi dóna, quan es tracta de tenir en consideració les llengües no europees, ens comportem com si la nostra fos una llengua imperial i no una més de totes les que, en poc temps, ja no seran parlades per ningú, mai més.